Joan Escarrabill ens ha ofert aquesta temporada quatre mirades laterals que podrien bé representar quatre virtuts professionals: aspiració, excel·lència, moderació i confiança.
La inaugural "Volem anar a la lluna" afirma les raons per les quals ara hem de prestar especial atenció al repte social de la cronicitat.
En l'emotiva "Mai no tocaré el violoncel com ho feia Jacqueline du Pré" es cobreix entre melodies l'aspiració per donar el millor de si en el nostre quefer diari, i de la mà de Gladwell se'ns revela un secret per aconseguir-ho.
La tercera mirada ve inspirada per la poetessa Maria Mercè Marçal. A "Covava l'ou de la mort blanca" s'aborden els límits de la digitalització en la professió de cuidar.
Finalment, a "Els homes (de la meva generació) no plorem" es tracta amb certa ironia intergeneracional de l'irresoluble debat entre privacitat i transparència.