HU-CI i Sueñon, dos projectes engrescadors

"Humaniza la UCI" (HU-CI) és un projecte que impulsa l'atenció als aspectes humans dels pacients ingressats a les unitats de cures intensives, promovent debats a tres bandes: pacients, familiars i professionals. El projecte, de quasi tres anys de vida, compta amb el lideratge del Gabriel Heras, metge intensivista de l'Hospital de Torrejón, a més del suport incondicional d'un grup d'infermeres. El missatge de HU-CI està tenint un gran ressò, malgrat que als seus promotors no els hi serà fàcil véncer les fortes inèrcies de circuits i normes basats en la supremacia de la tecnologia, i el que és pitjor, en el pensament burocràtic professional. Els invito a gaudir del monòleg del Dr. Heras perquè confirmin la força del seu missatge:

Home sweet home i alguns aprenentatges més

Un  recent article de New England Journal of Medicine, explica que el Departament de Salut de Victòria, Austràlia, va anunciar, el 2010, la construcció d'un hospital de 500 llits sense utilitzar totxanes. Aquest hospital virtual ingressa actualment 33.000 pacients a l'any. I el paràgraf introductori de l'article acaba preguntant: ¿Quin ha estat l'increïble avanç tecnològic que l'ha permès? L'atenció del pacient al seu domicili.

Seguim sense sortir de casa. Recordo un "tweet de la setmana" de Jordi Varela on introduïa l'experiència de Buurtzorg Netherlands, l'empresa holandesa d'atenció a domicili, analitzada com un cas d'èxit per King's Fund. Recentment ell mateix, en una jornada de la Secció de Gestió Clínica de la Societat Catalana de Gestió Sanitària, ens acostava l'experiència a través del seu director general, Jos de Blok, com a paradigma d'innovació d'èxit. Vegem el perquè.

Clam per la fi de les guies de pràctica clínica

James McCormack, un professor de farmàcia de la British Columbia University, en el seu canal de youtube, ha penjat un videoclip que adapta la cançó del grup Travelling Wilburys, "End of the Line", per escevenir "End of the Guidelines". El video comença amb l'escena de "La vida de Brian", on es veu el fals Jesucrist, l'actor Graham Chapman, quan es dirigeix als seus seguidors des de la finestra de casa seva per dir-los: "Esteu equivocats. No teniu cap necessitat de seguir-me. No heu de seguir ningú. Sigueu vosaltres mateixos. Cadascú de vosaltres és una persona diferent."

El futur: un concepte sempre difícil d'abordar i actualment més

Quan abordem temes relacionats amb el futur, sempre s'imposa la prudència i més en el moment actual, en què estem vivint un alt nivell d'incertesa.

La frase de referència en aquest tema és la que s'atribueix a Abraham Lincoln: "La millor manera de predir el futur és creant-lo", em sembla especialment encertada per introduir un interessant article publicat al butlletí del Medical Futurist, el blog de Bertalan Mesko: “Nois, trieu si us plau Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques per al vostre futur”. L'acrònim en anglès d'aquestes disciplines és STEM.

Ús inadequat de les grans estructures sanitàries

El sistema de provisió de serveis compta amb molts recursos que es poden utilitzar de manera adequada, o no. Pensem en el nen enfebrat que surt de la consulta del pediatre amb una recepta d'antibiòtics, la senyora gran que acaba el seus dies en un llit d'intensius, quan, per al seu procés, hauria estat més apropiada una actuació pal·liativa o la persona amb cefalea moderada, sense altres manifestacions neurològiques, que, per insistència, acaba fent-se una tomografia. George Halvorson, a "Health care will not reform itself", es fa ressò d'un recerca que, després de la revisió de 5 milions d'històries clíniques, va arribar a la conclusió que el malbaratament degut a pràctiques clíniques que no aporten valor es podria considerar, pel cap baix, que arriba al 25% del total de la despesa sanitària.

Aquest malbaratament afecta, pràcticament, a tots els àmbits de la sanitat, però ara em voldria centrar en què passa amb la inadequació de l'ús de les grans estructures sanitàries: els quiròfans, les urgències, les cures intensives, les plantes d'hospitalització i l'atenció primària.

Experiència o satisfacció del pacient

Des de fa més de trenta anys que la majoria d'organitzacions sanitàries es preocupen i revisen les puntuacions que els pacients els atorguen en funció del seu grau de satisfacció. En situar-nos en la perspectiva de l'atenció centrada en el pacient, cal observar amb més deteniment les seves interaccions amb l'organització i conèixer amb detall les seves experiències en els diferents moments del procés (ingrés, atenció integral, tractament, seguiment després de l'alta).

Les enquestes d'opinió han demostrat ser una eina valuosa per mesurar la satisfacció del pacient, però no necessàriament arriben al cor de la seva experiència, ja que no n'avaluen aspectes importants. Tanmateix mesuren la capacitat de resposta dels professionals en determinats punts del procés d'atenció, però no capten com s'ha sentit el pacient durant el cicle complet. Mesuren la seva satisfacció i la dels seus familiars en relació a la comunicació, però no són capaços de captar l'impacte que pot haver tingut la mala comunicació, generadora de confusió o ansietat. Mesuren la continuïtat en l'atenció, però no capten les ineficiències del sistema o duplicitat de proves que retarden el diagnòstic o el tractament.

Experiència versus evidència, a propòsit de Ian Harris

El Professor Ian Harris, autor del llibre, "Surgery, the ultimate placebo", és un traumatòleg que dirigeix una unitat de recerca focalitzada en els resultats de la pràctica quirúrgica a Sidney. Harris diu a la introducció del llibre: "La manca d'evidència permet que els cirurgians practiquin tècniques per la senzilla raó que s'han fet sempre, perquè les van aprendre dels seus mentors, perquè estan convençuts que allò funciona o simplement perquè les fa tothom. És més fàcil no tenir problemes si et comportes com la majoria dels col·legues. El meu argument -afirma l'autor- és que confiar en la tradició i en les percepcions sovint condueix, en termes d'efectivitat clínic, cap a resultats gens convincents."

Efecte placebo

Fa escassament un segle que els cirurgians practicaven sagnies per tractar persones que tenien malalties o manifestacions tan diverses com pneumònia, càncer, diabetis o icterícia. La sagnia reunia tots els requisits d'un bon placebo: era una tècnica invasiva, dolorosa, dràstica i estava basada en raonaments pseudocientífics. Diu Harris que, molts dels que se'n riuen de la manca de consistència i del risc real que la pràctica de les sagnies va comportar per a la humanitat des de les civilitzacions mesopotàmiques fins ben entrat el segle XX, quan els hi mostres que hi ha evidències que el que fan no respon bé a avaluacions metodològicament sòlides, es defensen amb arguments com que allò sempre s'ha fet d'aquella manera, assumint, a partir d'observacions personals, relacions de causa-efecte que no estan provades.

Digue'm com em pagues i et diré com em comporto

Pere Vivó 
Galénica quàntica

Cada vegada és més freqüent que els metges de família tinguin accés a les dades de control assistencial del contingent de pacients que tenen assignat. Aquestes dades, juntament amb les de balanç econòmic, es troben allotjades en potents sistemes d'informació de cada proveïdor de salut i de cada centre d'atenció primària, com passa a qualsevol empresa.

Els responsables de la gestió dels centres són coneixedors que durant el primer trimestre de l'any es formalitza l'acord de gestió entre cada centre i l'administració amb l'objectiu d'establir l'anomenada funció de producció de salut fixant les fites de les variables relatives als indicadors seleccionats i el pressupost per a dur-los a terme.

És la gerència de cada institució qui decideix aquesta assignació de recursos que un cop sentenciats acostuma a provocar una sensació d'injustícia generalitzada. La bona notícia és que aquesta sensació agredolça pot tenir solució. Tot i que la resposta més que probable sigui "depèn" i no aconseguiu millorar el capítol d'ingressos, us convido a que supereu l'halo enigmàtic de Replicant del vostre gerent i li pregunteu simplement com es fa el repartiment pressupostari.